Foto #2: L'Àlex

No volia posar foto de l'Àlex ni per xarxes socials ni res d'això, m'han entrat manies així des de que ha nascut ell... però aquesta ha quedat molt xula i com que tampoc se'l veu molt la poso. Perquè si, perquè és el nen més guapo del món.

El decoupage de l'àvia

L'àvia té molts hobbies guays! Entre la fotografia, les manualitats,... és molt artística!! No com jo... amb raó sempre em feia ella els treballs de plàstica... afú, assignatura odiada! Avui us vull ensenyar unes caixes que ha fet per l'Àlex amb decoupage! Són molt requetexulis! Sobretot la de dinosaures, que tant al Papi com a mi ens encanten!

La primera caixa té el nom i els ossets... de moment la fem servir per guardar les coses del bany: el sabó, la colònia,...

Aquesta és la nostra preferida... tot i que de moment la fem servir per la roba bruta de l'Àlex... hem de buscar-li un lloc més d'honor.

Estan pintades amb la mateixa pintura que va sobrar de pintar l'habitació de l'Àlex, i els dibuixos són de tovallons de paper!

És una artista l'àvia, eh?? Si en voleu, s'accepten encàrrecs ;)

Crisi sanitària #2: el pseudo-restrenyiment.

Tot anava de conya fins al mes i mig. Feiem caques (vaja, tots no, només l'Àlex) després de cada presa, com és habitual. Fins que un dia, de cop, res de caca. L'endemà tampoc. I al dia següent tampoc. I així fins a 5 dies. Fins que la mama es va començar a rallar.
Ho vaig comentar al taller de lactància (algun dia us en parlaré, és fantàstic) i em van dir que fes estimulació amb un bastonet i oli. Guay... però té dos peròs. Un, que no em va funcionar. I dos, que seguia sense entendre perquè, i això m'atabalava.
Finalment vam optar pel supositori de glicerina (dels de lactant, i només mig perquè em va fer coseta). L'Àlex no es va queixar gens i va sortir una quantitat de caca... al·lucinant... però tova, així que encara ho vaig entendre menys... I vaig decidir buscar informació. I vaig trobar una web molt interessant d'un pediatra de Granada: www.mipediatraonline.com. Que tenint un pediatra a casa a qui li vaig llegir, em va dir que era bastant fiable. Us la recomano.
Allà vaig descobrir el pseudo-restrenyiment del laxant.
Els bebès (i els adults també però menys marcat) tenen el que es diu reflex gastro-còlic. Quan mengen, el cos detecta la dilatació de l'estomac i "anima" els budells a moure's més i a fer caca, per fer espai per al menjar més "útil". I com que els bebès, encara no tanquen l'esfínter anal (que és el que reté la caca, vamos, que tanca el culet) doncs es menjar - reflex - caca. Matemàtic.
Però al voltant de mes - mes i mig, aprenen a tancar l'esfinter anal. Guay. El problema és que triguen una mica en saber-lo relaxar quan han de fer caca. I no coordinen reflex - relax. Així que els pobres no és que vagin restrets, amb caca dura i tot això, sinó que apreten i apreten... però si no relaxen l'esfínter, allà no surt res, per molt líquid que sigui.
Per això, la solució pot ser l'estimulació anal, tocar una miqueta amb un bastonet amb oli (alguns pediatres no hi estan a favor, perquè és poc asèptic) o amb la punteta d'un supositori. Però sempre en el moment en el que veiem que estan apretant!! Així l'esfiter va aprenent quant relaxar-se.
Hi ha bastanta disparitat d'opinions. Que si ho fas molt sovint s'acostumen i no saben fer caca sense estimulació, diuen alguns. Que és la manera que l'esfinter aprengui, diuen els altres.
El que considero jo és que els pares i els nens són els que més saben. Un bebè pot passar setmanes sense fer caca i que no el molèsti, així que si el veiem tranquil, no ens hem de rallar. Però si veiem que es queixa molt... potser sí que és bo ajudar-lo. No cada dia, però quan el molesti si.
Això és el que vam fer nosaltres. Un cop quan portava 5 dies i un cop que en portava 6. I després, quan ja en portavem quatre, al taller de lactància vaig sentir olor de caca. I vaig pensar, serà algun altre nen, quina sort tenen algunes mares!! I arribo a casa i em diu el Papi... "ui, fa olor de caca, però deu ser algun peterró" i al treure el bolquer... allà estavaaaaa, la súper caca espontània :) I des de llavors, anem estupendos, i tots som feliços!

Espero que us hagi servit d'alguna cosa l'entrada, ni que sigui a títol de curositat.

Per cert, això només és aplicable a lactància materna exclusiva. Amb bibes o amb sòlids, que restrenyen una mica més, no és el mateix.

Crisi sanitària #1: l'icterícia neonatal i tenir un pare pediatra

El Papi és pediatra, i igual que tothom, jo pensava que això em tranquilitzaria cada cop que l'Àlex tingués una febrada, o tos, o mocs, o totes aquestes mil i una coses que tenen els peques. Però de moment no. No hem tingut cap problema, així que potser quan el tinguem diré que sí,. Per ara, amb un nen "sanito, sanito" el Papi es preocupa més del compte.

I així va començar des del principi. L'Àlex està groc. I t'ho repeteix una àvia, i l'altra, i una infermera,... I que si la fototeràpia, que si està més groc que ahir,... I jo, que si no m'ho haguessin dit ni me n'hagués adonat. I el Papi, que cada cop s'atabalava més.
I el pediatra de la Teknon que tampoc va ajudar gaire. Li mira la bilirrubina amb l'aparatejo aquell i diu, mirant al Papi: "està a 12, tu que ets pediatra, ja saps". Ja saps? I la mama, que no és pediatra, que sap? Sort que el Papi m'ho va explicar, que estaba més alt del normal però que no tenia criteris ni d'ingrés ni de fototeràpia, però que ho hauriem de controlar.
I a cada visita dels avis ens remarcaven que groc que estava. I cada cop el Papi més atabalat. I jo també, i això que cada cop pensava que jo no el veia tan groc i que si no m'ho repetissin tan, potser no m'estressaria el tema.
Tan va ser així que el Papi va voler anar al seu hospital a mirar-ho un altre cop. 17. Seguia massa alt per l'edat, però sense criteris de res.
Sort, he de donar les gràcies enormement a la Elo, la nostra infermera. Ens va tranquilitzar i ens va dir que "en poca roba i al sol" i així ho vam fer, i així va millorar!! Gràcies Elo per inspirar calma!!

La veritat és que no és un tema tan absurd com sembla, no és simplement estètic. La ictericia neonatal és, per dir-ho fàcil, quan el nou nat es posa groc (pell o només mucoses). Això es dona per un augment de la bilirrubina a la sang (més de 5 mg/dL ja no és normal) i n'hi ha de dos tipus, la fisiològica i la patològica.
La fisiológica és menys intensa (al voltatn de 12 mg/dL), no afecta l'estat general del bebé i no cal tractament, va desapareixent progressivament normalment abans de les dues setmanes. És més freqüent en nens que fan lactància materna.
La patológica sol tenir valors més elevats i sol necesitar tractament mèdic. La principal causa és la hemòlisi (trencament dels globuls vermells) per problemas de compatibilitat sanguínia amb la mare (grup AB o Rh).
Tenen més ictericia els nens que fan lactància materna i que tenen cefalohematoma (un hematoma que es fa al caparró durant el part)... exactament com l'Àlex!!
El principal problema és que si els valors són molt elevats, pot afectar al sistema nerviòs central (se'n diu Kernicterus) i deixar seqüeles neurològiques.
El nivel de bilirrubina es pot mirar amb un aparell que ho mira a través de la pell (transcutani) i et dona un valor aproximat. Si surt elevat, s'ha de confirmar amb analítica.
El tractament varia segons els nivells de bilirrubina (no ho poso en detall perquè depen dels dies de vida i tot això) però pot ser només control i posar-lo al solet o bé fer fototeràpia (la famosa "lámpara") o fins i tot exsanguinotransfusió (és un recanvi sanguini, per una via es va traient sang poquet a poquet i alhora per una altra via es va posant el mateix volum de sang "neta" de bilirrubina).


Bueno... és un resum molt bàsic i si el Papi el veiés segur que hi trobaria algun error, però us haureu de conformar amb la meva explicació.

Només afegeixo que vam deixar a l'Àlex toooot el dia només en bolquers davant d'una de les finestres, al solet, i va millorar bastant ràpid. Per sort, tot ha quedat en un ensurt i no va fer falta ni tan sols l'analítica sanguínia!

A la planta no és tot tan meravellòs!

L'ingrés va anar com una seda, igual que el part!

Vaig pujar a la planta morta de gana. El que més em preocupava era quan em deixarien menjar i aixecar-me per anar al lavabo! I va ser tot a la hora de sopar... I genial, sense nàusees ni dolor ni marejos ni res de res.
He de dir que em pensava que el menjar hospitalari seria horroròs... però NO! O potser és que tenia tanta gana (des de mig part que em preguntava quan podría menjar) que tot m'hagués semblat bo...

No va molar tan l'inici de la lactància. Jo esperava més suport per part d'infermeria. L'Àlex estava adormidíssim i només em deien que el despertés cada tres hores per menjar. Impossible. Aquest no es despertava ni sota tortura xina! I molt menys agafar-se i menjar! I a sobre venia infermeria i bronca al canto, ni el més mínim tacte amb una mare novata, poc fan de la lactància materna i bastant hormonal. "Així no s'agafarà mai aquest nen" va ser de les coses més maques que ens van dir. Jo que mai havia agafat un nadó resulta que havia de tenir mans per aguantar-lo, colocar bé el cap, colocar el mugró... I ni així, no menjava!

Finalment una infermera ens va dir que compressim una mugronera i ens "va explicar" com fer-ho (va dir, "renta-la i una mica humida la poses al mugró i a veure si així s'agafa"). I així hem aconseguit que l'Àlex mengi i així seguim. Santa Medela, gràcies a tu, l'Àlex fa lactancia materna!

Quan l'Àlex va decidir-se a estar més despert (al cap de 48h com deia el pediatra) es va enganxar de conya i des de llavors menja com un campeon (com també deia el pediatra, al principi tenen més son que gana, quan li calgui ja menjarà).

Vaig estar bastant descontenta amb infermeria de planta per tot això, tot i que he de destacar la part hotelera de la Teknon, bon menjar per mi i el Papi i un llit còmode per ell, vam estar molt bé.

Per acabar vull tirar pels terres el mite de que les visites a l'hospital molesten. Nosaltres estavem bastant avorrits tot i que van ser només dos dies i vam agrair totes i cada una de les visites. Millor allà que a casa, almenys els primers dies!! I he de dir que no és només opinió meva, al taller de lactancia moltes mares hi han estat d'acord.

Traductor.

Viendo que la mayoría de blogs que sigo no son catalanes, he intentado integrar un traductor a mi blog. Debajo de cada entrada encontraréis el link. La traducción es automática así que es bastante pésima, pero espero que sea suficiente.

La festa continua!

Un mes després, la segona part!! Ja em sap greu, no recordava ni on ho  havia deixat!! No m'esperava que tenir un fill absorvís tantíssim!!!

Continuo doncs.

Com a bon síndrome del recomanat, varies coses van sortir malament. Tot i tenir unes venes fantàstiques, amb la primera via que em van intentar posar, la vena va petar. Hematoma al canto!! Res greu, però vaya inici!!!

L'anestesista em va posar la epidural (he de dir que molesta més del que semblava la punxada) i al principi guay. Em van posar una anestèsia que et permet caminar, tot i que no ho vaig fer, i bastant bé!!

El Papi van arribar que tot això ja estava fet i jo ja començava a pensar que arribaria abans l'Àlex que el Papi!! Tela amb el papeleo!!!!!

Un ratet més i em posen l'anestèsia de tota la vida, m'avisen que em posen poqueta dosi i que aniran repetint a mesura que ho ncessiti. I aquí comença a toçar-se la cosa. Cada cop fa més mal, però vaja ja sabiem que el part és doloròs no?? I cada cop més. La llevadora i l'anestesista anar posant més dosis i estranyats que em segueixi fent mal. Jo intentant aguantar com podia i el Papi ben agobiat. Finalment l'anestesista decideix recolocar el cateter de la epidural i, oh, miracle. Amb la següent dosis ja no noto res!! Vale, sembla que no tinc cames i fa angunia però mare meva, gens de dolor. Llavors m'expliquen que això es com ha de ser... Sí, mig part sense anestèsia per un catéter mal colocat!! Futures mares, no ho recomano en absolut!

Després d'això tot com una seda!! A les 14.20 ja tenia l'Àlex als braços, pringosillo, ploraner i amb un cap com un con, però la cosa més bonica que havia vist mai!!

A partir de llavors... Hormonal i empanada. Ve la llevadora a dir-me que se l'ha d'emportar per pesar-lo i tot això. Jo li contesto que sí, pero no li dono. Miro al pare, somric i li dic: no m'he enterat de res del que m'ha dit. Quina vergonya, sort que ell sí que s'enterava de tot i va posar ordre i li va donar el peque...

I res, em ginecòleg ens fa la primera foto els tres junts i cap a l'habitació.

Com a bonus track us dire que una de les auxiliars em va dir que quina sort que tenia que no m'havia fet falta episiotomia i que no m'havia quedat cap hemorroide. Que bonic que et piropegin els baixos... Jajaja!

Aprofito per donar les gràcies a tot el personal que va estar per allà al meu part! Sou encantadors i ho veu fer tot fàcil i agradable! La auxi que m'agafava la mà mentre esperavem al Papi, l'infermer que em va posar la via i no parava de xerrar per distreurem del dolor, la llevadora i l'anestesista, i sobretot el doctor Sanfeliu, que gràcies a ell ha anat tot tan bé i que ens ha fet la nostra primera foto! No us oblidarem mai cracks!!!

Comença la festa!

Bé, comencem amb la història del part, que és el que toca a tot blog d'embarassada - mare! El dividiré en dues o tres parts, no perquè fos massa llarg, al contrari, però sinó es farà molt pesat. 

26 d'agost (repeteixo, ja podia esperar un dia i sortir per Santa Mònica):

6.00: sona el despertador del Papi. Em desperto, conversa ràpida i de la que no recordo res perquè estic adormida. Marxa a arreglar-se. Em desvetllo i no puc tornar-me a adormir (com sempre últimament).

6.40: el Papi marxa a currar i jo, em decideixo a aixecar-me, pipí i tornar al llit. 

7.00: noto un dolor a la part baixa del ventre, penso "ai mira, s'haurà encaixat" perquè es passa de seguida, queda només una lleu molèstia.

7.25: veient que la molèstia continua i no em deixarà dormir, decideixo llevar-me ja i anar a llegir-me les guies europees de nefrologia, ja faré migdiada després.

7.26: m'aixeco, trenco aigües... comença la festa! No estic nerviosa, però una mica atabalada si. "Has d'avisar al Papi"... i faig quatre passes cap al menjador. "No, no, primer truca a la llevadora, com et van dir"... i faig quatre passes cap al telèfon. "Noooo, primer posa't alguna cosa per no gotejar tot el pis!"... i quatre passes cap a l'habitació altre cop. 

Fins que alguna cosa inteligent al meu cap decideix que fins que no em calmi, no fotrem res de bo. Així que m'assec (a una cadireta de fusta, per no pringar-ho tot) i respiro. 

Truco a la llevadora i em diuen que de seguida em torna la trucada. Truco al Papi i no l'agafa, un èxit. 

Mentre espero a la llevadora, whatsapp al Papi "No agafis nens, hem trencat aigües. Et truco quan hagi parlat amb la llevadora". Sí, això és un missatge tranquilitzador. 

7.40: finalment truca la llevadora. Que sí, cap a l'hospital. Però sense pressa, tinc temps de dutxar-me i que vingui el Papi des de Barcelona i tornar cap allà... Perfecte.

7.45: Torno a trucar al Papi. Ara sí, me l'agafa. Crits emocionats de totes les noies que hi havia al voltant seu... i nervis del Papi. Que ve de seguida, que encara no s'havia assignat cap pacient. 

8.35: El Papi arriba. Nerviòs, però intentant no semblar-ho. Mentrestant m'he dutxat, he començat a tenir contraccions cada 4 minuts (no li dic al Papi, ja té prou por de no arribar a temps) i m'he planxat el cabell (em sobrava temps). El Papi es canvia, acabem de preparar canastreta i cap a la Teknon! Ai, no Quiron-Teknon ara!

9.20: Aparcats a la Teknon. Durant el trajecte contraccions cada 3 minuts, intentant que el Papi no se n'adoni. Amb tranquilitat i parant a cada contracció arribem al mostrador d'urgències. Umh... la senyoreta triga una mica a fer-nos cas... i jo allà treta amb cara de patiment a cada contracció. Que bonic. Au, ja poden seure i esperar a la celadora que els portarà a parts. 

9.30: arriba la celadora. "Necessites cadira de rodes?" i jo, que no que no.... Contracció... "Bueno, si està molt lluny..." Total, en cadira de rodes cap a parts. Un cop allà, que si desvesteix-te i posat la bata que ensenya el cul, després tapa't amb el barnús i entrem. A la sala de dilatació? Ho sento, totes plenes. Direeeeecte a la sala de parts, allà també pots dilatar. 

9.50: ja som a la sala de parts. Tacte. Estàs dilatada de 4-5 cm ja.... vols l'epidural? Of course, i quan abans millor. I mentrestant el Papi a fer papeleo per l'ingrés. 

I el pròxim dia més!

Ara sí que ja som tres!!

Tres setmanes sense passar per aquí!! El motiu? El dia que tenia intenció d'escriure, l'Àlex va decidir que era el dia adequat per néixer!!! Jo encantada, però si hagués esperat un dia més hauria nascut el dia del meu sant... M'hagués fet ilusió però massa casualitat seria!!

En algun moment faré alguna entrada sobre el part, que va anar molt bé i sobre els primers dies... Però de moment, el peque em té absorvida d'una manera alucinant!!! En el bon sentit, evidentment! La meva vida de mugroneres, plors, panyals i visites em sembla adorable! Sí, estic molt, però que molt, hiper-hormonada! He canviat 100%!

Realment et canvien la vida i les prioritats, ho veig clarissim, per exemple, ara que he perdut hores i hores del meu peque per papeleo del tribunal de seguiment de la tesi... Amb la tesi que tinc jo ara dormint al bressol, qui em manava fotrem en més rollos... Doncs mira, en aquell moment semblava bona idea i important!!! M'hauria d'haver avisat algú!!

Tonteries a part, som molt feliços!!!

El xumet perdut

Ja se sabia que era una mare inexperta, però que la primera "cagada" arribi abans que el nen ja és batre récords!!!

Teniem dos xumets. I dic "teniem" conscientment, no és un error.
El primer no sé on és! L'he perdut abans que ningú el pugui fer servir. Li vaig dir al papi "posa'l al alló de portar xumets" (si, ho sé, m'explico fatal)... A la bosseta que va penjada de la "canastilla"... Però a saber què va entendre! Quan arribi de treballar a veure si ell el troba... Ja us diré on era!!
Però el segon es pitjor! El volia bullir... Tal i com posa a les instruccions que s'ha de fer abans del primer us! I mira si ho he bullit intensament que una petita part del xumet que tocava al terra del recipient s'ha fos!!! Quin desastre!!!

En fi, he anat a la farmàcia a comprar-ne jn altre, no sigui que neixi i no tingui xumet! I l'he bullit amb èxit!!
Dels errors s'apren!!! Ja sóc una mica millor mare!! Jajaj!!

Per cert... A la farmàcia m'han preguntat si li agradaven més de latex o de silicona... Deu ser que no es veu la meva panxa de 38 setmanes!!! L'he agafat de latex perque el que encara espero trobar és de silicona... I així tindrà per triar...

"Ui, et trobes molt bé, això vol dir que va per llarg"

Ahir setmana 37 i  visita al gine. No era el meu gine de sempre perquè està de vacances, però no tinc manies en absolut, serà pel fet de ser metge i saber la ràbia que fa que la gent no t'aprecii perquè no ets "el que em veu sempre" (nota mental, faré post algun dia sobre això).

La visita va anar molt bé, aquest cop sense eco però amb les corretges i tot el show, està tot correcte però sembla que l'Àlex no vol sortir encara. 

Com sempre que anem al gine i em pregunta com em trobo, jo li dic que tot bé. Cosa per la que sempre em fot bronca el pare de la criatura perquè diu que no és veritat...

I és que no m'agrada queixar-me, especialment si ja sé que no té solució o que no li aportarà res de nou al metge.

Que si tinc reflux i "cremor d'estomac"... doncs home entre les hormones, que enlenteixen el trànsit gastro-intestinal i la panxota, amb la pressió intraabdominal tan alta... ja és normal. I si es pot evitar, millor no pendre almax i aquestes coses perquè porten magnesi i al nen li pot donar rigidesa muscular.

Que si tinc molta calor, especialment a les nits i dormo fatal. El mateix, hormones, augment de temperatura corporal, incomoditat per la panxa,...

Que si tinc dolor a la sínfisis púbica. Doncs això, la pressió i el pes del nen a la pelvis i les hormones per fer més distendibles les articulacions per al moment del part. Tenir les cames en paral·lel, no baixar del cotxe separant les cames sinó juntes, no fer activitats que facin mal, no estar molta estona dreta,...

Que si se m'inflen els peus als vespres. Doncs mira, prou tard que m'ha començat a passar. Mentre no pugi la pressió arterial ni perdis proteïnes per orina és una cosa normal. Total tens un úter enorme comprimint la vena cava i dificultant el retorn venòs.

I així, em podria passar estona. Moltes molèsties però cap de greu, ni que em preocupi ni que ell em pugui solucionar.... així que contesto que bé, em trobo bé i tots tant contents.

(Us han dit mai que els metges som els pitjors pacients? En el meu cas, és compleeetament cert).

En aquesta visita, però, com que va insistir molt, almenys em vaig queixar dels peus inflats... no sé, per dir alguna cosa. 

Total, que em mira i em diu que em trobo massa bé, que deu voler dir que encara em queda per dies. Cosa que em sembla molt bé i que va ratificar amb el tacte (el meu cèrvix està poc madur... com tota jo, jeje) així que sembla que de moment l'Àlex es vol quedar aquí i jo que me n'alegro (almenys de moment)....

Però hi ha una cosa de la frase que no em va agradar.... significa que abans de posar-me de part m'hauré de trobar malament??? Jo pensava estar estupenda en tot moment... jijiji.

Foto #1: panxetes

Sempre m'havien fet una miqueta d'angunia les panxes de les embarassades... què voleu que us digui, no era famosa precisament pel meu instint maternal fa uns anys... :P

I no ens enganyarem, em preocupava una mica això de la panxa (i tampoc és que sigui MASSA presumida, només "lo just"). No m'acaben de convencer els melics cap enfora, les línees alba marronoses i les estries... Però quan la panxa és propia, es veu que no és el mateix!!!

I mira, ara trobo que la panxa es mona i tot. Serà perquè m'ho he currat, eh? Que no m'he engreixat massa (i el meu esforç m'ha costat), que no m'han sortit estries (posant-me crema carississima des de la setmana 12...) i que no se m'ha sortit el melic (això crec que és genètic)... En fiiiiiii, que estic molt contenta amb la meva panxolina... i malgrat el que pesa i molesta, li faré un homenatge amb aquest collage :P

(per cert, gràcies a la meva mare, que domina estupendament la fotografia i el picasa!)

Això sí, tinc una queixa! La marca del piercing... això siiiii que va ser una cagada!! Feo feo!! I a sobre, de tan en tan pica... jajaja. Ja m'està bé, per fer tonteries a l'adolescència!
Almenys el tatoo no s'ha "descuajaringat" malgrat l'estirament de la panxa!!

No voldria que el post quedes massa "ego-post"... és que volia una excusa per posar la foto!!!

La primera entrada...

... crec que sempre és la més difícil! La veritat és que no sé molt bé com fer-ho... em presento? presento el blog? Crec que totes aquestes coses ja les aniré explicant amb el temps.

Sempre m'ha agradat això dels blogs... i n'he començat i deixat a mitges més d'un, així que vaig plantejar-me seriosament no tornar a començar... però una quan està embarassada (i sobretot de baixa) s'avorreix molt, així que acabes mirant a internet qualsevol cosa... I em vaig adonar que està plagat de blogs de "mamàs"... I a mi, la majoria em semblaven tots iguals i m'hi sentia molt poc identificada, i així vaig decidir fer el meu.

Un blog de mama en el que no espereu rotllos sobre la importància de la lactància materna, ni del "porteo", ni del "colecho"... ho sento, potser sóc mala mare, però no va amb mi. Més aviat, penso que anirà d'anècdotes i fracassos del propi intent de lactància, de nits en blanc sense saber perquè i de "tonteries" varies. Al cap i a la fi, no sóc ningú per donar consells, faltaria més! Si aconsegueixo que algú llegeixi això i s'adoni que "no n'hi ha per tant" i es diverteixi una mica, ja en faig prou!

A veure quant dura :P