Crisi sanitària #1: l'icterícia neonatal i tenir un pare pediatra

El Papi és pediatra, i igual que tothom, jo pensava que això em tranquilitzaria cada cop que l'Àlex tingués una febrada, o tos, o mocs, o totes aquestes mil i una coses que tenen els peques. Però de moment no. No hem tingut cap problema, així que potser quan el tinguem diré que sí,. Per ara, amb un nen "sanito, sanito" el Papi es preocupa més del compte.

I així va començar des del principi. L'Àlex està groc. I t'ho repeteix una àvia, i l'altra, i una infermera,... I que si la fototeràpia, que si està més groc que ahir,... I jo, que si no m'ho haguessin dit ni me n'hagués adonat. I el Papi, que cada cop s'atabalava més.
I el pediatra de la Teknon que tampoc va ajudar gaire. Li mira la bilirrubina amb l'aparatejo aquell i diu, mirant al Papi: "està a 12, tu que ets pediatra, ja saps". Ja saps? I la mama, que no és pediatra, que sap? Sort que el Papi m'ho va explicar, que estaba més alt del normal però que no tenia criteris ni d'ingrés ni de fototeràpia, però que ho hauriem de controlar.
I a cada visita dels avis ens remarcaven que groc que estava. I cada cop el Papi més atabalat. I jo també, i això que cada cop pensava que jo no el veia tan groc i que si no m'ho repetissin tan, potser no m'estressaria el tema.
Tan va ser així que el Papi va voler anar al seu hospital a mirar-ho un altre cop. 17. Seguia massa alt per l'edat, però sense criteris de res.
Sort, he de donar les gràcies enormement a la Elo, la nostra infermera. Ens va tranquilitzar i ens va dir que "en poca roba i al sol" i així ho vam fer, i així va millorar!! Gràcies Elo per inspirar calma!!

La veritat és que no és un tema tan absurd com sembla, no és simplement estètic. La ictericia neonatal és, per dir-ho fàcil, quan el nou nat es posa groc (pell o només mucoses). Això es dona per un augment de la bilirrubina a la sang (més de 5 mg/dL ja no és normal) i n'hi ha de dos tipus, la fisiològica i la patològica.
La fisiológica és menys intensa (al voltatn de 12 mg/dL), no afecta l'estat general del bebé i no cal tractament, va desapareixent progressivament normalment abans de les dues setmanes. És més freqüent en nens que fan lactància materna.
La patológica sol tenir valors més elevats i sol necesitar tractament mèdic. La principal causa és la hemòlisi (trencament dels globuls vermells) per problemas de compatibilitat sanguínia amb la mare (grup AB o Rh).
Tenen més ictericia els nens que fan lactància materna i que tenen cefalohematoma (un hematoma que es fa al caparró durant el part)... exactament com l'Àlex!!
El principal problema és que si els valors són molt elevats, pot afectar al sistema nerviòs central (se'n diu Kernicterus) i deixar seqüeles neurològiques.
El nivel de bilirrubina es pot mirar amb un aparell que ho mira a través de la pell (transcutani) i et dona un valor aproximat. Si surt elevat, s'ha de confirmar amb analítica.
El tractament varia segons els nivells de bilirrubina (no ho poso en detall perquè depen dels dies de vida i tot això) però pot ser només control i posar-lo al solet o bé fer fototeràpia (la famosa "lámpara") o fins i tot exsanguinotransfusió (és un recanvi sanguini, per una via es va traient sang poquet a poquet i alhora per una altra via es va posant el mateix volum de sang "neta" de bilirrubina).


Bueno... és un resum molt bàsic i si el Papi el veiés segur que hi trobaria algun error, però us haureu de conformar amb la meva explicació.

Només afegeixo que vam deixar a l'Àlex toooot el dia només en bolquers davant d'una de les finestres, al solet, i va millorar bastant ràpid. Per sort, tot ha quedat en un ensurt i no va fer falta ni tan sols l'analítica sanguínia!

A la planta no és tot tan meravellòs!

L'ingrés va anar com una seda, igual que el part!

Vaig pujar a la planta morta de gana. El que més em preocupava era quan em deixarien menjar i aixecar-me per anar al lavabo! I va ser tot a la hora de sopar... I genial, sense nàusees ni dolor ni marejos ni res de res.
He de dir que em pensava que el menjar hospitalari seria horroròs... però NO! O potser és que tenia tanta gana (des de mig part que em preguntava quan podría menjar) que tot m'hagués semblat bo...

No va molar tan l'inici de la lactància. Jo esperava més suport per part d'infermeria. L'Àlex estava adormidíssim i només em deien que el despertés cada tres hores per menjar. Impossible. Aquest no es despertava ni sota tortura xina! I molt menys agafar-se i menjar! I a sobre venia infermeria i bronca al canto, ni el més mínim tacte amb una mare novata, poc fan de la lactància materna i bastant hormonal. "Així no s'agafarà mai aquest nen" va ser de les coses més maques que ens van dir. Jo que mai havia agafat un nadó resulta que havia de tenir mans per aguantar-lo, colocar bé el cap, colocar el mugró... I ni així, no menjava!

Finalment una infermera ens va dir que compressim una mugronera i ens "va explicar" com fer-ho (va dir, "renta-la i una mica humida la poses al mugró i a veure si així s'agafa"). I així hem aconseguit que l'Àlex mengi i així seguim. Santa Medela, gràcies a tu, l'Àlex fa lactancia materna!

Quan l'Àlex va decidir-se a estar més despert (al cap de 48h com deia el pediatra) es va enganxar de conya i des de llavors menja com un campeon (com també deia el pediatra, al principi tenen més son que gana, quan li calgui ja menjarà).

Vaig estar bastant descontenta amb infermeria de planta per tot això, tot i que he de destacar la part hotelera de la Teknon, bon menjar per mi i el Papi i un llit còmode per ell, vam estar molt bé.

Per acabar vull tirar pels terres el mite de que les visites a l'hospital molesten. Nosaltres estavem bastant avorrits tot i que van ser només dos dies i vam agrair totes i cada una de les visites. Millor allà que a casa, almenys els primers dies!! I he de dir que no és només opinió meva, al taller de lactancia moltes mares hi han estat d'acord.

Traductor.

Viendo que la mayoría de blogs que sigo no son catalanes, he intentado integrar un traductor a mi blog. Debajo de cada entrada encontraréis el link. La traducción es automática así que es bastante pésima, pero espero que sea suficiente.

La festa continua!

Un mes després, la segona part!! Ja em sap greu, no recordava ni on ho  havia deixat!! No m'esperava que tenir un fill absorvís tantíssim!!!

Continuo doncs.

Com a bon síndrome del recomanat, varies coses van sortir malament. Tot i tenir unes venes fantàstiques, amb la primera via que em van intentar posar, la vena va petar. Hematoma al canto!! Res greu, però vaya inici!!!

L'anestesista em va posar la epidural (he de dir que molesta més del que semblava la punxada) i al principi guay. Em van posar una anestèsia que et permet caminar, tot i que no ho vaig fer, i bastant bé!!

El Papi van arribar que tot això ja estava fet i jo ja començava a pensar que arribaria abans l'Àlex que el Papi!! Tela amb el papeleo!!!!!

Un ratet més i em posen l'anestèsia de tota la vida, m'avisen que em posen poqueta dosi i que aniran repetint a mesura que ho ncessiti. I aquí comença a toçar-se la cosa. Cada cop fa més mal, però vaja ja sabiem que el part és doloròs no?? I cada cop més. La llevadora i l'anestesista anar posant més dosis i estranyats que em segueixi fent mal. Jo intentant aguantar com podia i el Papi ben agobiat. Finalment l'anestesista decideix recolocar el cateter de la epidural i, oh, miracle. Amb la següent dosis ja no noto res!! Vale, sembla que no tinc cames i fa angunia però mare meva, gens de dolor. Llavors m'expliquen que això es com ha de ser... Sí, mig part sense anestèsia per un catéter mal colocat!! Futures mares, no ho recomano en absolut!

Després d'això tot com una seda!! A les 14.20 ja tenia l'Àlex als braços, pringosillo, ploraner i amb un cap com un con, però la cosa més bonica que havia vist mai!!

A partir de llavors... Hormonal i empanada. Ve la llevadora a dir-me que se l'ha d'emportar per pesar-lo i tot això. Jo li contesto que sí, pero no li dono. Miro al pare, somric i li dic: no m'he enterat de res del que m'ha dit. Quina vergonya, sort que ell sí que s'enterava de tot i va posar ordre i li va donar el peque...

I res, em ginecòleg ens fa la primera foto els tres junts i cap a l'habitació.

Com a bonus track us dire que una de les auxiliars em va dir que quina sort que tenia que no m'havia fet falta episiotomia i que no m'havia quedat cap hemorroide. Que bonic que et piropegin els baixos... Jajaja!

Aprofito per donar les gràcies a tot el personal que va estar per allà al meu part! Sou encantadors i ho veu fer tot fàcil i agradable! La auxi que m'agafava la mà mentre esperavem al Papi, l'infermer que em va posar la via i no parava de xerrar per distreurem del dolor, la llevadora i l'anestesista, i sobretot el doctor Sanfeliu, que gràcies a ell ha anat tot tan bé i que ens ha fet la nostra primera foto! No us oblidarem mai cracks!!!