Foto #3: El nostre granet de sorra.

Aquest any crec que hem fet el regal de Reis més bonic de tots. Un litret (ml més, ml menys) de granet de sorra. Un litret de llet materna per als "pequeñajos" d'alguna UCI.

Des d'abans de quedar-me embarassada sabia que si mai podia, donaria llet materna. No sé si és pel fet de que el Papi sigui pediatra i hagi passat alguns mesos amb prematurs, o perquè tingui prematurs entre la família i els amics, o per ser metge, o per ser jo, no sé, però ho tenia clar, volia ajudar així.

I ho hem aconseguit!

No cal fotre un rollo de la importància de la llet materna, ni de la donació... això crec que ja ho sap tothom! I per més info, us remeto a la web del banc de llet (http://www.bancsang.net/donants/banc-llet-materna).

Només volia dir que l'Àlex i jo estem molt contents d'haver ajudat. Ara ja no podem, perquè començo a treballar en breu i no tindrem temps... però hem fet el que hem pogut!

Per cert, feliç 2015 a tothom! A veure si aquest any dedico més temps al blog... tot i que treballant... ho dubto!

 

A la planta no és tot tan meravellòs!

L'ingrés va anar com una seda, igual que el part!

Vaig pujar a la planta morta de gana. El que més em preocupava era quan em deixarien menjar i aixecar-me per anar al lavabo! I va ser tot a la hora de sopar... I genial, sense nàusees ni dolor ni marejos ni res de res.
He de dir que em pensava que el menjar hospitalari seria horroròs... però NO! O potser és que tenia tanta gana (des de mig part que em preguntava quan podría menjar) que tot m'hagués semblat bo...

No va molar tan l'inici de la lactància. Jo esperava més suport per part d'infermeria. L'Àlex estava adormidíssim i només em deien que el despertés cada tres hores per menjar. Impossible. Aquest no es despertava ni sota tortura xina! I molt menys agafar-se i menjar! I a sobre venia infermeria i bronca al canto, ni el més mínim tacte amb una mare novata, poc fan de la lactància materna i bastant hormonal. "Així no s'agafarà mai aquest nen" va ser de les coses més maques que ens van dir. Jo que mai havia agafat un nadó resulta que havia de tenir mans per aguantar-lo, colocar bé el cap, colocar el mugró... I ni així, no menjava!

Finalment una infermera ens va dir que compressim una mugronera i ens "va explicar" com fer-ho (va dir, "renta-la i una mica humida la poses al mugró i a veure si així s'agafa"). I així hem aconseguit que l'Àlex mengi i així seguim. Santa Medela, gràcies a tu, l'Àlex fa lactancia materna!

Quan l'Àlex va decidir-se a estar més despert (al cap de 48h com deia el pediatra) es va enganxar de conya i des de llavors menja com un campeon (com també deia el pediatra, al principi tenen més son que gana, quan li calgui ja menjarà).

Vaig estar bastant descontenta amb infermeria de planta per tot això, tot i que he de destacar la part hotelera de la Teknon, bon menjar per mi i el Papi i un llit còmode per ell, vam estar molt bé.

Per acabar vull tirar pels terres el mite de que les visites a l'hospital molesten. Nosaltres estavem bastant avorrits tot i que van ser només dos dies i vam agrair totes i cada una de les visites. Millor allà que a casa, almenys els primers dies!! I he de dir que no és només opinió meva, al taller de lactancia moltes mares hi han estat d'acord.