Foto #3: El nostre granet de sorra.

Aquest any crec que hem fet el regal de Reis més bonic de tots. Un litret (ml més, ml menys) de granet de sorra. Un litret de llet materna per als "pequeñajos" d'alguna UCI.

Des d'abans de quedar-me embarassada sabia que si mai podia, donaria llet materna. No sé si és pel fet de que el Papi sigui pediatra i hagi passat alguns mesos amb prematurs, o perquè tingui prematurs entre la família i els amics, o per ser metge, o per ser jo, no sé, però ho tenia clar, volia ajudar així.

I ho hem aconseguit!

No cal fotre un rollo de la importància de la llet materna, ni de la donació... això crec que ja ho sap tothom! I per més info, us remeto a la web del banc de llet (http://www.bancsang.net/donants/banc-llet-materna).

Només volia dir que l'Àlex i jo estem molt contents d'haver ajudat. Ara ja no podem, perquè començo a treballar en breu i no tindrem temps... però hem fet el que hem pogut!

Per cert, feliç 2015 a tothom! A veure si aquest any dedico més temps al blog... tot i que treballant... ho dubto!

 

Foto #2: L'Àlex

No volia posar foto de l'Àlex ni per xarxes socials ni res d'això, m'han entrat manies així des de que ha nascut ell... però aquesta ha quedat molt xula i com que tampoc se'l veu molt la poso. Perquè si, perquè és el nen més guapo del món.

El decoupage de l'àvia

L'àvia té molts hobbies guays! Entre la fotografia, les manualitats,... és molt artística!! No com jo... amb raó sempre em feia ella els treballs de plàstica... afú, assignatura odiada! Avui us vull ensenyar unes caixes que ha fet per l'Àlex amb decoupage! Són molt requetexulis! Sobretot la de dinosaures, que tant al Papi com a mi ens encanten!

La primera caixa té el nom i els ossets... de moment la fem servir per guardar les coses del bany: el sabó, la colònia,...

Aquesta és la nostra preferida... tot i que de moment la fem servir per la roba bruta de l'Àlex... hem de buscar-li un lloc més d'honor.

Estan pintades amb la mateixa pintura que va sobrar de pintar l'habitació de l'Àlex, i els dibuixos són de tovallons de paper!

És una artista l'àvia, eh?? Si en voleu, s'accepten encàrrecs ;)

Crisi sanitària #2: el pseudo-restrenyiment.

Tot anava de conya fins al mes i mig. Feiem caques (vaja, tots no, només l'Àlex) després de cada presa, com és habitual. Fins que un dia, de cop, res de caca. L'endemà tampoc. I al dia següent tampoc. I així fins a 5 dies. Fins que la mama es va començar a rallar.
Ho vaig comentar al taller de lactància (algun dia us en parlaré, és fantàstic) i em van dir que fes estimulació amb un bastonet i oli. Guay... però té dos peròs. Un, que no em va funcionar. I dos, que seguia sense entendre perquè, i això m'atabalava.
Finalment vam optar pel supositori de glicerina (dels de lactant, i només mig perquè em va fer coseta). L'Àlex no es va queixar gens i va sortir una quantitat de caca... al·lucinant... però tova, així que encara ho vaig entendre menys... I vaig decidir buscar informació. I vaig trobar una web molt interessant d'un pediatra de Granada: www.mipediatraonline.com. Que tenint un pediatra a casa a qui li vaig llegir, em va dir que era bastant fiable. Us la recomano.
Allà vaig descobrir el pseudo-restrenyiment del laxant.
Els bebès (i els adults també però menys marcat) tenen el que es diu reflex gastro-còlic. Quan mengen, el cos detecta la dilatació de l'estomac i "anima" els budells a moure's més i a fer caca, per fer espai per al menjar més "útil". I com que els bebès, encara no tanquen l'esfínter anal (que és el que reté la caca, vamos, que tanca el culet) doncs es menjar - reflex - caca. Matemàtic.
Però al voltant de mes - mes i mig, aprenen a tancar l'esfinter anal. Guay. El problema és que triguen una mica en saber-lo relaxar quan han de fer caca. I no coordinen reflex - relax. Així que els pobres no és que vagin restrets, amb caca dura i tot això, sinó que apreten i apreten... però si no relaxen l'esfínter, allà no surt res, per molt líquid que sigui.
Per això, la solució pot ser l'estimulació anal, tocar una miqueta amb un bastonet amb oli (alguns pediatres no hi estan a favor, perquè és poc asèptic) o amb la punteta d'un supositori. Però sempre en el moment en el que veiem que estan apretant!! Així l'esfiter va aprenent quant relaxar-se.
Hi ha bastanta disparitat d'opinions. Que si ho fas molt sovint s'acostumen i no saben fer caca sense estimulació, diuen alguns. Que és la manera que l'esfinter aprengui, diuen els altres.
El que considero jo és que els pares i els nens són els que més saben. Un bebè pot passar setmanes sense fer caca i que no el molèsti, així que si el veiem tranquil, no ens hem de rallar. Però si veiem que es queixa molt... potser sí que és bo ajudar-lo. No cada dia, però quan el molesti si.
Això és el que vam fer nosaltres. Un cop quan portava 5 dies i un cop que en portava 6. I després, quan ja en portavem quatre, al taller de lactància vaig sentir olor de caca. I vaig pensar, serà algun altre nen, quina sort tenen algunes mares!! I arribo a casa i em diu el Papi... "ui, fa olor de caca, però deu ser algun peterró" i al treure el bolquer... allà estavaaaaa, la súper caca espontània :) I des de llavors, anem estupendos, i tots som feliços!

Espero que us hagi servit d'alguna cosa l'entrada, ni que sigui a títol de curositat.

Per cert, això només és aplicable a lactància materna exclusiva. Amb bibes o amb sòlids, que restrenyen una mica més, no és el mateix.

Crisi sanitària #1: l'icterícia neonatal i tenir un pare pediatra

El Papi és pediatra, i igual que tothom, jo pensava que això em tranquilitzaria cada cop que l'Àlex tingués una febrada, o tos, o mocs, o totes aquestes mil i una coses que tenen els peques. Però de moment no. No hem tingut cap problema, així que potser quan el tinguem diré que sí,. Per ara, amb un nen "sanito, sanito" el Papi es preocupa més del compte.

I així va començar des del principi. L'Àlex està groc. I t'ho repeteix una àvia, i l'altra, i una infermera,... I que si la fototeràpia, que si està més groc que ahir,... I jo, que si no m'ho haguessin dit ni me n'hagués adonat. I el Papi, que cada cop s'atabalava més.
I el pediatra de la Teknon que tampoc va ajudar gaire. Li mira la bilirrubina amb l'aparatejo aquell i diu, mirant al Papi: "està a 12, tu que ets pediatra, ja saps". Ja saps? I la mama, que no és pediatra, que sap? Sort que el Papi m'ho va explicar, que estaba més alt del normal però que no tenia criteris ni d'ingrés ni de fototeràpia, però que ho hauriem de controlar.
I a cada visita dels avis ens remarcaven que groc que estava. I cada cop el Papi més atabalat. I jo també, i això que cada cop pensava que jo no el veia tan groc i que si no m'ho repetissin tan, potser no m'estressaria el tema.
Tan va ser així que el Papi va voler anar al seu hospital a mirar-ho un altre cop. 17. Seguia massa alt per l'edat, però sense criteris de res.
Sort, he de donar les gràcies enormement a la Elo, la nostra infermera. Ens va tranquilitzar i ens va dir que "en poca roba i al sol" i així ho vam fer, i així va millorar!! Gràcies Elo per inspirar calma!!

La veritat és que no és un tema tan absurd com sembla, no és simplement estètic. La ictericia neonatal és, per dir-ho fàcil, quan el nou nat es posa groc (pell o només mucoses). Això es dona per un augment de la bilirrubina a la sang (més de 5 mg/dL ja no és normal) i n'hi ha de dos tipus, la fisiològica i la patològica.
La fisiológica és menys intensa (al voltatn de 12 mg/dL), no afecta l'estat general del bebé i no cal tractament, va desapareixent progressivament normalment abans de les dues setmanes. És més freqüent en nens que fan lactància materna.
La patológica sol tenir valors més elevats i sol necesitar tractament mèdic. La principal causa és la hemòlisi (trencament dels globuls vermells) per problemas de compatibilitat sanguínia amb la mare (grup AB o Rh).
Tenen més ictericia els nens que fan lactància materna i que tenen cefalohematoma (un hematoma que es fa al caparró durant el part)... exactament com l'Àlex!!
El principal problema és que si els valors són molt elevats, pot afectar al sistema nerviòs central (se'n diu Kernicterus) i deixar seqüeles neurològiques.
El nivel de bilirrubina es pot mirar amb un aparell que ho mira a través de la pell (transcutani) i et dona un valor aproximat. Si surt elevat, s'ha de confirmar amb analítica.
El tractament varia segons els nivells de bilirrubina (no ho poso en detall perquè depen dels dies de vida i tot això) però pot ser només control i posar-lo al solet o bé fer fototeràpia (la famosa "lámpara") o fins i tot exsanguinotransfusió (és un recanvi sanguini, per una via es va traient sang poquet a poquet i alhora per una altra via es va posant el mateix volum de sang "neta" de bilirrubina).


Bueno... és un resum molt bàsic i si el Papi el veiés segur que hi trobaria algun error, però us haureu de conformar amb la meva explicació.

Només afegeixo que vam deixar a l'Àlex toooot el dia només en bolquers davant d'una de les finestres, al solet, i va millorar bastant ràpid. Per sort, tot ha quedat en un ensurt i no va fer falta ni tan sols l'analítica sanguínia!

A la planta no és tot tan meravellòs!

L'ingrés va anar com una seda, igual que el part!

Vaig pujar a la planta morta de gana. El que més em preocupava era quan em deixarien menjar i aixecar-me per anar al lavabo! I va ser tot a la hora de sopar... I genial, sense nàusees ni dolor ni marejos ni res de res.
He de dir que em pensava que el menjar hospitalari seria horroròs... però NO! O potser és que tenia tanta gana (des de mig part que em preguntava quan podría menjar) que tot m'hagués semblat bo...

No va molar tan l'inici de la lactància. Jo esperava més suport per part d'infermeria. L'Àlex estava adormidíssim i només em deien que el despertés cada tres hores per menjar. Impossible. Aquest no es despertava ni sota tortura xina! I molt menys agafar-se i menjar! I a sobre venia infermeria i bronca al canto, ni el més mínim tacte amb una mare novata, poc fan de la lactància materna i bastant hormonal. "Així no s'agafarà mai aquest nen" va ser de les coses més maques que ens van dir. Jo que mai havia agafat un nadó resulta que havia de tenir mans per aguantar-lo, colocar bé el cap, colocar el mugró... I ni així, no menjava!

Finalment una infermera ens va dir que compressim una mugronera i ens "va explicar" com fer-ho (va dir, "renta-la i una mica humida la poses al mugró i a veure si així s'agafa"). I així hem aconseguit que l'Àlex mengi i així seguim. Santa Medela, gràcies a tu, l'Àlex fa lactancia materna!

Quan l'Àlex va decidir-se a estar més despert (al cap de 48h com deia el pediatra) es va enganxar de conya i des de llavors menja com un campeon (com també deia el pediatra, al principi tenen més son que gana, quan li calgui ja menjarà).

Vaig estar bastant descontenta amb infermeria de planta per tot això, tot i que he de destacar la part hotelera de la Teknon, bon menjar per mi i el Papi i un llit còmode per ell, vam estar molt bé.

Per acabar vull tirar pels terres el mite de que les visites a l'hospital molesten. Nosaltres estavem bastant avorrits tot i que van ser només dos dies i vam agrair totes i cada una de les visites. Millor allà que a casa, almenys els primers dies!! I he de dir que no és només opinió meva, al taller de lactancia moltes mares hi han estat d'acord.

Traductor.

Viendo que la mayoría de blogs que sigo no son catalanes, he intentado integrar un traductor a mi blog. Debajo de cada entrada encontraréis el link. La traducción es automática así que es bastante pésima, pero espero que sea suficiente.